El
que fou un dels pioners del Cinema Independent Valencià dels 70's, J-L.Seguí, sol
dir, referint-se a aquells temps, que aleshores eren més joves, més pobres i més
feliços. Això de la joventut, es evident, pobres?, possiblement. Per què més
feliços?
J-L.Seguí: Era la felicitat de
l'eufòria creativa. Viviem temps durs políticament, els darrers cops de cua del
franquisme, dels quals jo mateix vaig rebre algun; la nostra economia era precària, i
teniem un entusiasmecreatiu que ens va fer viure intensament i marcà la nostra
subjectivitat estètica i la nostra sensibilitat humana. Feiem plàstica, poesia, teatre,
cinema,...
Sarah Teen: Sabem que ets un creador
polifacètic, en tot el que fa referència als mitjans audivisuals i a la literatura,
per'o, i la plàstica?.
J-L.Seguí: En les darreries dels 60
i principi dels 70 erem un grup, amb local asocial en una buhardilla del
carrer Sant Vicent de València, al cual era la pintora Maria Montes i altres artistes
plàstics, poetes, dissenyadors, a més a més de la gent de la cultura que ens envoltava:
actors, periodistes, escriptors, xiques boniques i persones molt especials. A més de fer
cine, vam estar al Teatre Independent, feiem lectures poètiques, feiem l'amor... Montarem
l'Exposició del nostre Jo.
S. T.: Tot això es plasmava a les
teues pel.lícules...
J-L.Seguí: El meu gust per la
pintura, en especial pel Pop Art, les lectures que devorava, la música, la formació
marxista i freudiana junt amb l'educació i l'apego a la subcultura popular, estan en el
referent de les meues relitzacions fílmiques i en la seua formalització.
S.T.: Es deia de tu que eres
godardià.
J-L.Seguí: Pre-godardià o
posgodardià. El Godard que apareix a les meues pel.lícules encara no l'havia vist jo al
cine. Quan vaig viure uns anys d'exili en París vaig trobar-me amb Godard i veigerem les
coincidències estètiques i conceptuals que tots dos teniem . El mateix que em succedí
quan vaig llegir les primeres novel.les del Nouveau Roman.
S.T.: Tenies una cultura afrancesada?
J-L.Seguí: El meu ídol de la
cançó Juliette Greco; el meu filòsof Sartre. En cine, la Nouvelle Vague; la meua
concepció estètica era el surrealisme, i residia al barri de Saint Michel. Després,
vaig anar americanitzant-me. De fet, vaig recuperar l'americà que hi havia
dins de mi -descendesc de jueus- i vaig redescobrir a John Ford, l'expressionisme de
Rothko, a Hemingway i als novel.listes de la generació dels 60, com Philip Roth, al qual
m'uneix una gran amistat. I Woody Allen, és clar. De New York he fet una segona
residència.
S.T.: I deixares de fer cine per a
dedicar-te exclusivament a la literatura...
J-L.Seguí: A escriure, sí, que és
el meu desig i el meu gust. No en exclusiva. He montat exposicions d'artistes plàstics,
he col.laborat amb grups teatrals, he fet radio, de loco-locutor inclús, escric
guions per a televisió, faig prensa, col.labore en webs d'Internet... De fet, visc una
nova felicitat creativa, i tinc pasta, encara que alguns anyets més, que em senten
molt bé.
S.T: I cine?
J-L.SEGUÍ: A més d'impartir
cursos, després dels 70's vaig realitzar treballs de cine d'investigació i aquest mateix
any he editat els curts en vídeo Elvis vive!!!, L'Home Llop, Dracuollage
i La Nit Negra Valenciana.
En la factoría de J-L.Seguí hi han dos
televisors, amb els seus corresponents vídeos interconectats , dos ordinadors, un d'ells
amb Internet obert vint-i-quatre hores, i l'altre cremat de tant d'escriure; escáner,
càmera digital; les proves d'impremta de la seua darrera, per ara, novel.la, i un saxo.
Que aquest personatge és ara saxo tenor del seu grup INTOCABLUES TU.
©
cinevalencia 1999 |
